Confessions d'un artista de merda

Encara que Philip K. Dick és un dels referents de la ciència-ficció, «Confessions d’un artista de merda» és una de les seves poques novel·les de literatura realista (i l’única que va publicar en vida) que ell mateix considerava com la seva millor obra. Ambientada a la Califòrnia dels anys 50, el protagonista és Jack Isidore, un tipus ingenu, incapaç de diferenciar la realitat de la fantasia i que observa a la societat des de fora. En situar-ho geogràficament en un poble anomenat Seville, Dick fa un paral·lelisme entre aquest personatge i Isidoro de Sevilla, un arquebisbe que va escriure una enciclopèdia de tan sols 35 pàgines. Escrita en 1959, quan encara no havia creat les seves obres més reconegudes, no va trobar una editorial que la publiqués fins 16 anys després. L’autor presenta quatre personatges dels quals ofereix pensaments i punts de vista diversos. Els protagonistes persegueixen el gran somni americà: una gran casa i un gran cotxe. Semblen normals, però aquesta aparent normalitat es qüestiona en la novel·la; el mateix Jack arriba a la conclusió que el món està ple de bojos, començant per ell mateix.

Bogeria i seny, temps i mort, pecat i salvació, la nostra percepció de la realitat i les relacions personals amb les seves motivacions -que també són temes recurrents en les novel·les futuristes de Dick- són aquí presents a través de personatges indecisos, exposats a l’autodestrucció, l’egoisme, la falta d'empatia… L’estil de Dick és àgil, amb abundants diàlegs, prescindint del superflu i aprofundint en cada pàgina en els personatges. No hi ha res accessori en aquest sorprenent relat que es mou entre allò còmic i allò surrealista, on també hi ha un punt de tragèdia.