No és una caixa, és una ciutat
El petit conill vol construir una ciutat amb caixes de cartó i creu que no necessita ajuda de ningú: ni de la girafa, ni de les formigues, ni tan sols del camaleó. Però sempre és millor treballar en equip.
El conillet que protagonitza aquesta icònica sèrie d’Antoinette Portis observa unes caixes de cartró amuntegades, de diferents formes i mides, i decideix convertir-se en el “millor constructor de tots els temps”: vet aquí el detonant de «No és una caixa. És una ciutat». L’arribada d’altres animals oferint-se a col·laborar i a participar en el joc xoca amb el seu caràcter individualista, rebutjant així la intervenció d’altres ajudants o jugadors. En veure’s sol, canviarà d’opinió i comptarà amb les aportacions de la girafa que, amb la seva alçada, pot fer torres més altes que les que faria el conill; de les formigues, que són capaces d’aixecar 50 vegades el seu propi pes i poden transportar les caixes més voluminoses;
i del camaleó, un expert en colors, que comença a pintar la ciutat.
Enfront de l’egoisme i la intolerància que condueixen a la soledat i la tristor, el conillet descobrirà la importància de compartir, abraçar la diversitat, respectar altres punts de vista i, sobretot, valorar el treball en equip i fer amistats. Rectificar és de savis i el protagonista s’adonarà de la necessitat de col·laborar per donar vida, entre tots, a una gran i bella ciutat com a resultat de l’esforç col·lectiu i el poder il·limitat de la imaginació.
Després de l’èxit internacional de «No és una caixa», l’autora torna a reivindicar el joc lliure i creatiu en aquest nou llibre on les imatges —un collage de caixes entre les quals se situen els personatges, traçats amb una absoluta economia gràfica i expressiva— continuen tenint un major pes que el text.
Partint de reciclar i reutilitzar materials tan simples com unes caixes de cartró, la mirada infantil pot transformar-les en la millor de les joguines; un recurs humil, però amb infinites possibilitats.
Otros idiomas:
