Em dic A

No té documents ni família, per això els guàrdies del camp de refugiats li diuen, simplement, «A». El dia que compleix deu anys comença a escriure un diari en el qual recull la seva vida al costat d’altres cinc nens no acompanyats: la cerca de menjar, els jocs, l’amistat, el record dels seus éssers estimats, els llocs d’on procedeixen… Malgrat la seva precària situació, no deixen de mantenir viu el seu desig de pertinença, de tenir algun lloc com a llar. Lluny de sentimentalismes, Steve Tasane relata, amb un estil concís i brillant, una història commovedora marcada per la vitalitat dels protagonistes: curiosos, enèrgics, es donen suport els uns als altres i estan decidits a buscar un futur millor. “Els nens no acompanyats als camps de refugiats no són ningú; ells són tots, ells són nosaltres”, explica. Encara que no és un relat autobiogràfic, «Em dic A» és el nexe entre la infància trencada de l’autor –fill d’immigrants estonians al Regne Unit– i la dels nens refugiats que intenten sobreviure en un món en contínua crisi, perquè res ha canviat: només volen poder riure, jugar, no passar fam…

Tasane li ha dedicat aquest llibre a la seva mare que, amb moltes dificultats, va poder tirar endavant d’ell i dels seus germans quan van ser abandonats pel seu pare. Van ser anys durs on va sofrir les burles dels infants de l’escola, que li assenyalaven per les ajudes que rebien per subsistir. Per tant, aquesta és una novel·la per a joves que tots els adults també haurien de llegir.