El conte de l'altre dia

«El conte de l’altre dia» representa l’amor incondicional als fills -a través d’un tendre diàleg en la foscor d’una habitació poc abans d’anar-se’n a dormir- del qual es desprèn la capacitat dels infants per aconseguir que la persona adulta recuperi, de la seva infantesa, l’emoció i la fantasia perdudes. Moltes famílies s’identificaran amb aquesta escena nocturna, tot esperant que els més petits de la casa caiguin rendits per la son. Des del punt de vista infantil destaca la necessitat de la protecció de l’adult, que calma la por a la nit, al silenci, a la soledat i a allò que desconeix; la presència física i la veu omplen aquest buit. També es plasmen els continus “per què” dels infants que qüestionen el món que els envolta, tot redundant en la cerca de seguretat i reforçant-la a través de la repetició, que els allunya de la incertesa i la vulnerabilitat, enfront un entorn canviant i insegur.

Demanar als adults que expliquin contes calma aquestes pors. La veu afectuosa que relata una història abans d’anar a dormir -que mai és substituïble per un aparell electrònic- es presenta com un vincle fonamental en la relació materno/paterno-filial.

En una mena d’exercici metaliterari, aquest pare li explica un conte al seu fill en el qual imagina que tots dos són animals: cangurs, àligues, esquirols… amb Noemí Villamuza il·lustrant belles escenes familiars de colors i traços suaus. Aquests animals salten, volen, mengen, es banyen, juguen, s’acaricien o desenvolupen accions que entusiasmen al petit qui, amb entranyables intervencions espontànies, puntualitza, suggereix o afegeix emoció a una narració en la qual el mateix pare s’involucra cada vegada més. «El conte de l’altre dia» no deixa de ser el mateix conte de sempre, que calma i sana; la clau d’accés a somnis feliços.