Això és molt estrany…

Coala, ratolí, liró, pollet, porquet, mico… Un nen comparteix la seva sorpresa davant les consideracions ben diverses que tenen d’ell els membres de la seva família i l’entorn pròxim en les diferents situacions que succeeixen durant el dia: apel·latius i símils referits a animals que, pels seus hàbits o habilitats, s’associen al comportament humà des d’un punt de vista afectuós o en to humorístic, per això l’ús de diminutius. Sorgeix així la necessitat d’autoafirmació per part del protagonista; una reivindicació de la mateixa identitat amb la qual pretén donar per acabada la disparitat d’opinions, que no tenen el seu beneplàcit.

«Això és molt estrany…» ens acosta al caràcter espontani dels infants, i com fan valdre la seva personalitat davant els altres. El text de Matilde Tacchini, fresc i ple de dobles sentits, posa el focus en el punt de vista dels més petits davant el costum, sobretot dels adults, d’etiquetar-los o infantilitzar-los en excés. Un irònic i còmic final planteja la incomprensió que poden separar les percepcions d’ambdós.

Les divertides il·lustracions de Mercè Galí, que destaquen per l’economia de recursos, completen el sentit metafòric del testimoni en primera persona que protagonitza aquest simpàtic relat. Els animals —humanitzats amb la simple representació d’unes ulleres— són figures expressives, esbossades amb traços ràpids i gruixuts sobre fons neutres, sense gaires elements addicionals i acompanyades de petits escenaris paral·lels que accentuen el sentit de l’humor del relat.